Em dic Ester Adrover Pedro, tinc 52 anys, sóc mare, pedagoga i una de les acompanyants del projecte. També sóc codirectora del mateix juntament amb Laia Casals.

Aquesta aventura va començar per mi fa 14 anys, quan la Laia i jo vam prendre el relleu d’un meravellós projecte d’educació lliure, del qual heredàrem el nom i del que vam aprendre una nova forma d’acompanyar els petits.

Fins aquell moment, la meva experiència amb nens i nenes era àmplia però sempre circumscrita a unes formes de fer més tradicionals. Des de molt jove vaig desenvolupar cert interès per l’educació, pensant que aquesta podria ser la millor forma d’ajudar a les persones a desplegar totes les seves potencialitats. No obstant, aviat vaig descobrir que “educació” és un terme molt ampli que engloba formes de fer que poden ser també limitants i corecitives.

A pesar de les meves reticencies per participar en el sistema formal d’ensenyament em vaig decidir a estudiar Pedagogia. La universitat va ampliar els meus coneixements sobre educació, pero va fer una cosa molt millor en el meu ser: aclarir-me els camins per als quals NO volia anar. Si l’eduació formal quedava descartada dels meus límits territorials, el meu àmbit hauria de seria un altre…però quin?

A la universitat es parlava de pedagogies alternatives: Waldorf, pedagogia sistèmica, intel.ligències múltiples, estimulació primerenca…peró cap parlava realment del respecte per l’organisme viu i el seu desenvolupament en llibertat. Almenys, no en aquell moment.

Només alguns pedagogs i autors amb posicions més radicals i que es nombraven de passada a les aules universitaries t’acostaven a la idea de que realment podia existir una altra forma d’abordar l’educació molt més propera al creixement en llibertat del ser humà. Autors que es van constituir com a revolucionaris de la seva època, que trencaren cànons establerts, cadascún a la seva manera i en el seu moment social. Ivan Illich, Anton Makarencko, Alexander Neill, Emmi Pikler, Maria Montessori, entre altres, conformaven un elenc de persones capaces d’atrevir-se a mirar l’educació com a una eina de transformació del seu context social en vistes de crear una societat més justa, igualitaria i lliberadora.

Després del meu pas per la universitat, vaig seguir connectada amb el món educatiu sempre en l’àmbit de l’educació no formal. Acompanyava a criatures en projectes que es portavena cap sobretot en centres cívics, fora de l’horari escolar. Fins que al 2006, un amic em va posar en contacte amb Moixaina, i junt amb la Laia, amiga i companya de pis en aquell moment, vam començar a conduir el projecte quan les educadores que ho havien fet fins llavors, ens van passar el relleu.

Des de llavors i fins avui, he anar creixent, aprenent, caient, aixecant-me, compaginant la meva dedicació a Moixaina amb la meva principal tasca, acompanyar el meu fill en el seu creixement.

Vaig ser mare i educadora presencial. El meu fill va créixer amb mi al projecte. No va ser fàcil i va ser emocionalment esgotador en moltíssims moments, però en retrospectiva afirmo que no ho faria diferent perquè és el que era coherent i tenia sentit per a mi. A Moixaina sempre hem defensat el vincle matern, i per tant portar el meu fill a un altre projecte mentre jo acompanyava petits a Moixaina, no tenia cabuda. La meva dedicació va anar augmentant a mesura que el meu fill guanyava en autonomia, un procés lent ja que em va necessitar molt de temps al seu costat.

Vaig aprendre molt, moltíssim en aquest trajecte de la vida ple d’obstacles. Vaig aprendre el valor de l’acceptació per damunt de tot. Vaig aprendre com la culpa ens inhabilita. Vaig aprendre a ser pacient. Vaig conèixer parts de mi mateixa que no havia vist mai i que no m’agradaven y vaig aprendre a no jutjar-me, a ser tolerant amb mi mateixa; i aviat, aquest judici i aquesta tolerància han anat prenent forma en tots els aspectes de la meva vida. Encara que, no ens enganyem, continua sent un repte diari.

Els processos terapeutics em van ajudar molt a créixer i a continuar la meva formació personal. El psicoanàlisis, la terapia Reichiana, i la terapia Gestalt han estat processos d’acompanyament per a mi, a la meva vida, que m’han ajudat a comprendre millor i per extensió a comunicar-me millor.

A l’actualitat, la meva feina a Moixaina es desenvolupa en diferents àmbits.

Sóc educadora presencial unes hores durant els matins, i aquesta és per a mi l’activitat principal. El contacte amb els petits em nodreix d’una forma molt difícil d’explicar i em permet connectar amb una part de mi a la que no tinc accés de cap altra manera. Al mateix temps, la observació directa del joc dels nens i les nenes, em permet continuar ampliant els meus coneixements sobre què és allò que en essència necessiten per a un creixement sa i en connexió amb el seu propi jo.

Co-dirigeixo la cooperativa de treball elaborant part de la gestió que implica.

Escolto i acompanyo a les families en el seu camí de la criança i educació, oferint la meva propia experiència com a educadora dels petits i com a mare. Sempre des d’un lloc d’humilitat i prudència, ja que no sóc psicòloga ni terapeuta. Al mateix temps, en aquesta tasca, em permeto aprendre d’aquestes families que conformen el projecte i que aporten la seva pròpia experiència de vida, enriquint el nostre espai.

Moixaina, és per a mi, sobre, tot, un dels meus llocs favorits en el món. Un lloc on el temps s’atura en el aquí i l’ara, en la presència amorosa, en la cura cap als demés i cap a una mateixa.