El meu nom és Madilé Diaz, tinc 35 anys i vaig néixer a Urugay. Vaig arribar a Barcelona amb 17 anys i em vaig ficar de ple a treballar en el que millor se’m donava llavors, la venda. Atendre clients, detectar les seves necessitats i donar-los just el que buscaven era per a mi gairebé un joc, del que disfrutava molt. Imagino que justament per això no em va costar passar de venedora de petits comerços a encarregada d’equips de vendes en grans superfícies. Compaginava la feina amb els meus estudis de Naturopatia i poc a poc el dos móns van començar a xocar. L’estrés, els alts objectius i les condicions laborals s’enfrontaven amb la tranquil.litat, l’armonia, l’equil.libri cos-ment i la cura que predicaven les teràpies naturals.

Va ser llavors que vaig començar a pensar en ser mare. Volia viure la meva maternitat a ple, dedicant-li el meu temps, amor i presència. Va ser per això que al 2014 vaig decidir canviar de rumb. Vaig deixar la meva feina a la multinacional per cuidar nens i nenes en un parc (dit així sona estrany, però és realment el que va passar). No veia que fos compatible una criança respectuosa amb una feina a la qual dedicava 10 hores de dilluns a dissabte. En canvi esdevenir “mare de dia” era una gran alternativa ja que em permetia compaginar ambdues coses.

Vaig decidir canviar i preparar-me per a aquest nou emprendiment i poc a poc la vida em va anar guiant. Primer em vaig treure el carnet de monitora de temps lliure, allí vaig conèixer a SEER, una empresa dedicada a canviar la perspectiva cap a la infància i l’adolescència a través de l’educació emocional. Amb ells vaig portar a terme projectes en diferents centres educatius amb l’objectiu de prevenir i entrenar a l’alumnat (i al professorat) per tal de reduir els casos de bullying.

Les pràctiques de monitora las vaig voler fer a Marinva, i ellas em van ensenyar el poder del joc per a transformar la mirada més enllà dels centres educatius. Vaig realitzar diferents tallers sobre la importància del joc a la primera infància, com potenciar l’autonomia i educar en el respecte; tots ells per al “Programa de Suport a les famílies” de l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona (IMEB).

Mentrestant continuava amb “laludo”, el projecte de joc a l’aire lliure que vaig crear, per a criatures de 1 a 3 anys. Durant més de 5 anys, vaig passar els meus matins acompanyant als petits i a les seves famílies, en grups reduits; érem gairebé com una escoleta itinerant.

De forma autodidacta em vaig seguir formant, buscant eines per tal de mantenir la coherencia i sostenir els valors que m’havia plantejat des de l’inici (empatía, presència, consciència). Allà em vaig adonar que la teoria és preciosa, pero al passar-la a la pràctica és difícil sortir dels premis, els càstigs i les excessives directrius.

Va ser per això que vaig començar a formar-me en Gestalt i Educació Viva.

Quan va néixer la meva filla, al 2018, va ser un terratrèmol. M’havia centrat en aprendre sobre infància, en com acompanyar i cuidar bebés i nens, però m’havia oblidat de mi mateixa. Al tornar a la feina em vaig agobiar, vaig adonar-me que no és el mateix ser educadora que ser mare i que totes les eines semblaven no funcionar; m’havia oblidat de fins a quin punt importa la pròpia component emocional.

Així va ser com vaig arribar a Moixaina, buscant tribu, suport, inspiració. En aquesta nova llar vaig poder tornar al meu centre, a reconectar-me amb mi, amb les meves necessitats i amb les de la meva nena interior. Vaig aprendre que per cuidar als demés primer m’he de cuidar a mi mateixa. Quan em vaig sentir preparada es va obrir la oportunitat d’acompanyar a les famílies de Minimoixaina i vaig acceptar sense pensar. I aquí estem, compartint tot allò après.